Textos

L’arbre vell.             

És vell, gran, però no vol anar-se’n.

A l’interior  buit, té guardat el seu tresor.

Tu , com  a vianant passes

I si vols, només si vols,                                  

Ets capaç de veure’l.

Ell et cridarà i no sabràs com,

Et trobaràs dins seu   

I fora seu, i al costat seu...

El voldràs agafar i estrènyer

Entre els teus braços.

Ara tot depèn de tu.

Ell no es mou d’allí.

Ets tu que en el camí

Que fas, que el veus, el trobes

L’acaricies i et deixes seduir

Per la magnitud

Del seu llegat.

És l’arbre vell.

És però, qui tu vulguis que sigui!!!! 

ELS PARES

L’espelma cremava. Últimament era habitual. La   llum   calmava el seu neguit. Era la manera que havia trobat per sentir-se acompanyat.

Com cada vespres abans d’anar al llit, apagava la flama i en veu alta deia :”bona nit”.

Mentre la presència o l’absència es feien palès en aquell petit espai, que conserva encara l’olor a ella, els  minuts corrien, les hores semblaven passar a poc a poc , però els dies queien un darrera l’altre i la tristesa era més suportable.

La llibertat de moviment donava pas a la soledat de no poder explicar el què havia fet en cada moment. Aleshores el telèfon era la segona opció. La substitució més fàcil i ràpida per a poder dir en veu alta la seva tristesa i també per que no, de la seva fortalesa. Soc viu!

El veus sovint pel carrer, caminant de pressa  com per no deixar escapar el temps. També es recull a la seva guarida, envoltat de records que col·lecciona dia darrera dia...

Però de fet,  el que el fa més feliç és poder anar caminat a on el cos el porti, seguint els seus rituals per no perdre’s.  Diumenges al Santuari on posa l’espelma com ja feia fa temps, però ara “sol”, durant la setmana tomba amb un rumb fixa per la ciutat. S’enfila a l’autobús que l’acompanya en el seu llarg viatge...

Ara és gran, el pes del cos s’arrepenja sobre les espatlles i els peus intenten no arrossegar-se, encara llisquen ràpidament sobre el terra pla. Els ulls llueixen quan parla dels nets, i gotegen quan a la memòria ve la imatge d’ella, la mare.

El pare, l’espelma que il·lumina la família i que encara ens acompanya, em porta cada dia escrit al seu rostre  el record de la mare.

Pensaments amagats sota els somnis d’un cel estrellat.

12-2-2011

I els ulls et porten on tu de vegades no vols, saps que existeix un espai on el temps recorre de formes infinites cada un dels racons més amagats. Saps que només amb un dindar de dits pots desconnectar i apartar els somnis, però no, no pots… prefereixes recórrer les mil sensacions que et produeix i no ho evites. Simplement et deixes portar i tot el teu cos esclata produint espurnes que enlluernen al teu voltant.

Es difícil pertànyer a un món on tot sembla fàcil i cada cop és, en realitat, més complicat, t’esperes un moment, tanques els ulls com per apartar les sensacions. Penses que no estàs sol, que vols volar com un ocell en busca de nous espais plens de colors, però altre cop tornes a recórrer el món de les pors, del temps desconegut on els somnis conviuen sense arribar a fer-se realitat. No els tanquis, obre’ls deixa córrer les teves sensacions en llibertat i vola, vola molt i molt alt, on els colors són vius i les olors no es confonen les unes amb les altres... vola i vola alt on el temps s’atura i on tu, amor, pots palpar cada un dels racons més desitjats i estimats.

12-2-2011                                  

Si mires al teu voltant veus que no ets sol, hi has pensat mil vegades, has anat a buscar de vegades una mirada de complicitat, d’altres un simple somrís , una veu dolça a cau d’orella, una olor coneguda, una mà tèbia, un gust a gelat de fruita, un esclat de sensacions que embolcallin amb encenalls  la fragilitat del teu cos.

T’agrada el perfum del seu cos nu acabat de sortir de la pluja d’estels suaus que acaronen amb gust els sentits de cada un dels racons més íntims, i et deixes portar per l’instin més amagat, més subtil.

Despertes al seu costat, sota un núvol de cotó blau i ensucrat amb gust a cel, i perfum de roses blanques sense espines que acaronen el teu cos. Seda, només seda de colors vius que no deixes escapar i amb pega dolça enganxes als teus dits llargs i prims.

Mires el rellotge i les hores no passen, estan aturades, atrapades dins l’habitació que tanques en clau, com esperant que ningú pugui tocar ni canviar. Tornes a mirar per si les agulles del temps bateguen al compàs del teu cor. Les cortines deixen passar la llum que pampalluga fen ombres a la paret que t’envolta i t’entretens intentant trobar similituds reals. Estrelles de somnis que esbufeguen quan respires entre núvols de cotó que t’envolten per protegir la fràgil imaginació que pretens amagar.

M’agrada, et repeteixes i vols respirar sempre al seu voltant, vols comptar cada dia les estrelles del set cels amb música a cau d’orella, amb els llavis que acaronen la pell nua del teu cos i els dits que passegen desbocats sota les estrelles.

I sí,mires al teu voltant i ets capaç de veure olors amb els sentits més amagats que mai, mai havies estat capaç de pensar que podien existir. Perceps les constel·lacions que formen el teu propi paisatge i escrius la nota de color que més bé coneix el teu cos a cau d’orella, sota els set cels que embolcallen els pensaments més amagats.